Què li passa al periodisme?

Nou periodisme de taula

Al lloc on treballo des de fa uns quants dies, en unes instal·lacions de Catalunya Ràdio, hi ha la redacció del 3cat24.cat (ens separa un passadís estret).

Treballen en silenci, concentrats per no equivocar-se a l’hora d’enganxar un enllaç o afegir una foto o cercar una dada. Si ho he entès bé, bona part de la seva feina consisteix a estar pendent de les agències i altres fonts, mirar d’escriure o reescriure un text tan de pressa com sigui possible i penjar-lo a la xarxa.

Les redaccions digitals saben que l’actualització és la seva manera de competir.

Com em deia Karma Peiró aquí mateix, a les redaccions digitals potser els fa falta ser més redacció, fer més periodisme o, com a mínim, un periodisme que consisteixi en alguna cosa més que en la selecció de la font i la transcripció en un format comprensible.

Unitats informatives digitals

Cada vegada estic més convençut que a la llarga ens interessarà l’acció d’unitats informatives digitals (unipersonals, tot sovint) que s’agruparan en forma de xarxes d’interès geogràfic o temàtic o qui sap què. És un projecte que tard o d'hora encetaré.

Em sembla que hi ha un periodisme que té a veure amb la proximitat que demana estar al carrer i anar amb l’ordinador portàtil i altres eines... mentre que hi ha un 'periodisme de taula' (abans se’n deia així) que ara haurà de ser de xarxa i on es valorarà la capacitat de fer cerques, de combinar les fonts i d’encertar els enllaços (quan se’n posen, perquè a la majoria de mitjans digitals no aporten mai vies cap a altres llocs que no siguin el seu).

Per un costat, trobo estrany que a la CCMA hi hagi tantes redaccions d’informatius en comptes d’unir els esforços i, per un altre, m’adono que ara com ara la crisi del periodisme encara no se centra en el canvi de model (dic encara) i que té molt a veure amb els diners (el negoci trontolla però no se sap veure una sortida).

S’acaba el paper dels diaris?

Els mitjans, a poc a poc, obliden el paper, obren els seus arxius. Les notícies sobre aquest procés ens acompanyen des de fa temps. Les publicacions especialitzades potser ho tenen més clar però la sensació de crisi als mitjans és molt estesa. 

Algunes veus amb experiència asseguren que el periodisme no s’acaba però que les edicions de paper sí que s’extingiran. De debò que no tenen futur els diaris tal com es fan ara? És ben probable. 

Què diuen que passarà

Els més combatius no es conformen a pronosticar el final del model, gairebé ens conviden a accelerar la desfeta, com en la presentació que he enllaçat de Mario Tascón (per saber millor qui és). 

Aquest apunt no busca afirmacions vàlides per sempre ni, encara, una anàlisi exhaustiva de la situació. Proposa que emprenguem una reflexió més aguda de la que fins ara s'ha insinuat a la majoria de mitjans. De moment, pretenc acumular materials i participar en el debat. 

Un dels blogs sobre periodisme que m’agrada seguir és Lolacomomola. Sota aquest nom d’aparença frívola hi ha una jove periodista molt competent que s’interessa pel futur dels mitjans. Va ser al congrés de nou periodisme que es va fer a Càceres i ha volgut compartir el que hi va aprendre.

Voldria continuar aquesta reflexió amb un apunt sobre la televisió. Confio que el sabré escriure per dir el que penso. Però em cal una mica de temps. Per ara, suggereixo a qui li interessi que faci una ullada als enllaços que he anat deixant per aquí. Hi ha teca per començar-ne a parlar.

ACTUALITZACIÓ: Acabo de llegir un altre apunt de Juan Varela on insisteix en aquesta idea del periodisme actiu, que les noves eines faciliten, encara    que més aviat sembli que les redaccions se sentin convidades a fer més taula que mai. 

Nedar en una altra dimensió

Quants amics pots tenir a facebook?

Quan vaig entrar a facebook no sabia com agregaria contactes però amb el temps s’ha demostrat que arriben i hi arribes, es multipliquen a poc a poc i sempre dubtes sobre el que fas.

Avui he llegit un apunt de David de Ugarte on explica la seva convicció que al final preferim les xarxes menudes i vinculades a les xarxes que ja tenim com a persones. Segons ell, això té a veure amb una condició llatina. Assegura que, mentre llocs com facebook sembla que ho aglutinin tot, hi ha proves que preferim espais més reals i reduïts. És el cas de l’eina feevy, que permet incrustar actualitzacions dels blogs que vulguis al teu blog. Dels més de cinquanta mil blogs que el fan servir, no n’hi ha cap que passi del centenar d’enllaços.

Quan vaig llegir el seu llibre El poder de las redes, em va interessar molt i ara he observat el seu experiment compartit (no sé com qualificar-ho) on presenta material per qui s’interessi per la reflexió teòrica sobre les xarxes.

Un dels punts que m’ha cridat l’atenció és l’afirmació que els nodes de les xarxes més grans acaben semblant els nodes d’una xarxa única (sense ser-ho). Aquesta confusió tindria a veure amb l’efecte dels rànquings, que també acaben convertint-se en notícia quan compten els contactes més contactats (per cert, que ja seria hora que facebook decidís canviar el nom "amics" per algun de més autèntic).

Com controles la privacitat

Si et mous en una xarxa gran has de saber on ets. En certa manera és el mateix que quan surts al carrer, et trobes en un lloc públic (on el dret a la intimitat no té les mateixes garanties).

Si a més és única, hi pots trobar tothom. Des del cap o qualsevol altre observador fins als parents més inesperats.

Sembla rellevant aprendre a gestionar aquesta presència a les xarxes (aquest vídeo en anglès acara amb humor els consells pertinents) i hi ha una recomanació general perquè tothom aprengui a controlar la privacitat o entengui que aquesta privacitat corre el risc de ser traspassada.

Un altre mitjà de comunicació

Si és tan gran i quasi única, de què serveix?

Si tens intenció de comunicar una informació, si participes en una campanya o si vols promocionar una marca, disposes d’una xarxa de persones a les que pots fer saber el que et sembli, però aleshores s’assembla més a una eina de comunicació on es tracta de tenir una identitat.

Conec persones que ho fan a l’inrevés: reserven aquestes xarxes pels amics (els amics de debò) i expliquen als contactes professionals o ocasionals per què no els agreguen.

Aprenent en el medi generalista

No acabo de tenir una norma estricta. Vaig començar fent servir xing perquè em semblava més seriosa però admeto que al final he acabat per no entrar-hi gaire. A facebook hi tinc contactes de feina, amics retrobats, companys d’ofici i persones a qui he conegut en un moment o altre i amb qui ens ha vingut de gust mantenir aquest mínim contacte sense cap altre compromís. I per ara m’hi trobo còmode.

Som a les beceroles. No sabem com fer-ho anar i és impossible no tenir una pila de dubtes sobre la nostra activitat.

Quan aprenia a nedar, fa quasi quaranta anys, en uns cursos amb Juan Céspedes (que havia entrenat a Mari Paz Corominas), recordo que als vestidors hi havia un rètol amb un lema força ridícul, a la manera dels lemes d’autoajuda, que encara no he oblidat: “Se aprende a nadar nadando”.

Tinc la senació que acabaré nedant en dues o tres xarxes més petites i efectives, no sé encara quines ni tan sols sé si les que em puguin interessar ja existeixen. Diria que això serà més comú. Perquè ara mateix no aprenem a moure’ns en el facebook sinó a entendre la idea de xarxa no presencial. Només estem aprenent a nedar.

I potser tots plegats conservarem un espai més ampli, una xarxa generalista, per quan necessitem fer unes quantes braçades en una altra dimensió.

ACTUALITZACIÓ: Un amic penja al seu mur de facebook aquest vídeo on s'ironitza sobre la privacitat i aquesta xarxa social.    

Allegro amb internet

Aquest matí he viscut una experiència que em ve de gust comentar aquí. Els amics de Catalunya Música m’havien demanat que participés en una reunió per esmentar les oportunitats que les noves eines ens proporcionen i comentar de quina manera canvien la nostra manera de comunicar i consumir els continguts que els mitjans públics solen crear.

Com que no en sóc cap expert sinó un aprenent només he explicat el que he après. No hi havia gaire temps però hem vist maneres d’informar-se i obtenir materials, maneres de compartir-ho o la possibilitat d’expressar una identitat sobre la veu pròpia. Els he confessat quines emissores escolto sovint mentre treballo davant d’un ordinador.

La meva intervenció ha sigut només un parèntesi en una reunió en què més d’una vintena de professionals d’aquesta emissora es preparaven pel llançament proper dels seus projectes a la xarxa després de Catclàssica. A la primavera esperen tenir a punt el que anomenen “icatització” de Catalunya Música. Cap a l'estiu confien que podran fer un salt encara més radical.

Tothom està d’acord que no es tracta de canviar sense motiu sinó que l’acció s’inspira en la voluntat d’arribar a més persones, de posar a l’abast dels ciutadans tot el que esperen d’un mitjà públic i de fer-se lloc a la xarxa per difondre una creació artística i un context comprensible.

Assistir a aquesta reunió interna ha sigut un privilegi i m’ha convençut que tot l’esforç que fa tanta gent en aquesta empresa per insistir en el valor d'aquestes oportunitats val molt la pena.

Premis Fiasco

Arriscar-se, emprendre transformacions i llançar projectes és una prova de vitalitat. Encara que sigui veritat, com s’ha recordat a la trobada d’avui, que aquestes noves eines no sempre són tan útils ni sempre estan prou ben pensades.

Hi he pensat després de tres hores de reunió, quan he obert l’ordinador i he vist el recordatori d’un amic que em parlava d’uns premis molt peculiars: els Fiasco Awards. Amb suports i ànims premien els projectes que no han arribat enlloc, els fiascos.

Ja tenen un grup de fans i s’expliquen prou bé.


Es tracta de gosar. I si no acaba de sortir, entomar-ho amb bon humor. Per aprendre i tornar-hi.

Tan a prop...

Les xarxes et poden sorprendre.

És el que m’acaba de passar. Fa pocs dies m’he posat a treballar amb un equip de periodistes i lingüistes per començar a concretar com hauria de ser el llibre d’estil de la CCMA. 

L’encàrrec nou m’ha dut a canviar d’espai de treball i d’edifici (aquí hi ha una pista) però també ha modificat, per força, les meves cerques a la xarxa.

Quan he volgut compartir aquests enllaços, com tinc per costum, he descobert que una companya ja hi és de fa temps i que té marcats els materials que m’interessen. 

L’he afegida a la xarxa, com vaig fer amb els documentalistes de TVC.

El més curiós és que estem asseguts molt a prop, de la seva taula a la meva diria que no hi ha més de tres passos. Però aquesta proximitat, que ens permetrà intercanviar opinions i comentar l’estat del projecte, és del tot insuficient per compartir adreces d'internet i materials. 

El que de debò ens permet dir-nos què trobem a internet és una eina com del.ici.ous, ara que ens hi hem enxarxat.

Tan a prop... i què faríem sense les noves eines?

SI T'HA INTERESSAT POTSER TAMBÉ VOLDRÀS LLEGIR AIXÒ: 

Les virtuts del desordre digital

El parenostre de la innovació

Aquest apunt no és l’inici de cap pregària.

Però abans d’aclarir el títol m’anirà bé recordar que una de les sessions més aplaudides del curs Sociedad Red (que es va fer a Barcelona no fa gaire) va ser la intervenció d’Ethan Zuckerman.

Aquest innovador radical es va concentrar en els aspectes socials de la innovació i ens va demostrar, amb la seva experiència en projectes a l’Àfrica, que la innovació no pot combatre la manera de pensar, s’hi ha d’adaptar per tenir èxit.

Un dels exemples que va posar era el d’un intent de reduir la desforestació a causa de l’ús de llenya en la cuina tradicional. Un invent sofisticat com un forn d’energia solar no va quallar, tot i la inversió, perquè impedia remenar els aliments. A la fi, en comptes de canviar l’estri es va innovar en el combustible. Hi ha comunitats dedicades a l’elaboració de “llenya” a partir de restes vegetals. Només era un exemple però deixava clar que no pots innovar si vas contra la cultura instal·lada. La innovació no es pot imposar a cap persona . Però amb això no n' hi ha prou.

Tornem a l’inici. El paternoster és el nom d’un aparell basat en tecnologia mecànica de finals del segle XIX que encara perviu a molts edificis de l’Europa central.

Es tracta d’un giny que gira de manera que puja i baixa i els seus receptacles et permeten d’enfilar-t’hi per canviar de pis, com un ascensor. Aquest sistema feia pensar en el rosari i d’aquí el seu nom (que avui dia no hauria rebut).

A l’edifici de la RBB on vam fer totes les reunions dels jurats dels Prix Europa hi tenen un paternoster i els que veníem de països on no n’hi ha ens hi aturàvem per admirar la seva senzillesa i eficàcia.

La lliçó d’aquesta vegada és ben simple: una idea pot resistir molts anys si encara aporta beneficis a les persones.